Abocant el Líban a la guerra civil

1 Febrero 2007
Gemma Galdon Clavell

Tothom sabem que la única informació útil que recullen els mitjans de comunicació convencionals és la que es pot llegir entre línies, la que intuïm. Per això llegir escoltar les noticies és cada cop més com enfrontar-se a un jeroglífic. Segurament, però, si fóssim capaços de rendir-nos a la desinformació, seriem més feliços. Jo, com a mínim, aquesta setmana m’hauria estalviat varies sessions de cabreig suprem, i el meu entorn no s’hauria hagut d’empassar les meves sessions de “socialització” de la indignació.

Perquè si no tingués la dèria de desxifrar les notícies, segurament quan la reportera de la BBC va dir fa uns dies que els diners entregats al Líban a la conferència de donants celebrada els 25 de gener a París estaven condicionats a l’aplicació de reformes econòmiques i socials, jo no m’hauria llançat a l’ordinador per saber què s’amagava darrera del comentari, i m’hauria estalviat de saber, per exemple, que el Líban es el segon país amb més deute en relació al PIB del món: 188%, o, el que és el mateix, 41.000 milions de dòlars, tots i cadascun d’ells acumulats des de l’arribada al poder del recentment assassinat Rafik Hariri, l’any 1992.

Tampoc sabria que els diners dels préstecs massius concedits per les institucions financeres i Estats durant els anys 90 van anar a parar massivament a les butxaques de la familia Hariri, i que el ministre d’economia de Hariri era el mateix Fuad Siniora que ara és primer ministre i va voltant pel món demanant més préstecs.

Segurament hagués pogut viure uns anys més sense ser conscient que en el món de les finances internacionals, a les conferències de donants ningú no dóna res, sinó que ho presta. I a més a condició, en aquest cas, de l’augment dels impostos indirectes i de la privatització de l’electricitat, el transport aeri, la telefonia i el subministre d’aigua i el clavegueram.

Suposo, a més, que el meu grau de desconfiança del Fons Monetari Internacional s’hagués mantingut a nivells pre-terroristes (i no com ara, que si em trobo al Rato li faré mal) si no hagués llegit el comunicat de premsa impossible en el que expliquen como tots els diners aconseguits gràcies a la venda de les empreses públiques han d’aconseguir reduir el deute al 150% del PIB, per tot seguit reconèixer que aquesta xifra segueix essent “altament perillosa” i anunciant la necessitat de reformes més “profundes”.

Tampoc hagués hagut de llegir com tot això es defensa en pro de l’estabilitat, quan de moment l’únic que el paquet de reformes ha aconseguint es una convocatòria massiva de vaga general dos dies abans de la celebració de la conferència de Paris, unint als carrers a la ja molt nombrosa i diversa oposició a Siniora, amb Hezbollah al capdavant, i els 200.000 membres de la Federació Libanesa de Sindicats. Una gran lliçó de responsabilitat política la de Siniora i els 40 “donants” reunits a París: davant d’una situació que cada vegada pren més la forma d’una guerra civil, l’important és assegurar que quan la casa s’ensorri, el deute extern estigui pagat i les empreses privatitzades.
Com que tinc la dèria de llegir entre línies, però, aquesta setmana he après tot això. I ara ho comparteixo amb l’esperança que la indignació de molts calmi la pròpia.