Nous aires polítics a Amèrica (i no només del Sud)

01 ဒီဇင်ဘာလ အသုံးပြု စကားစု - လအမည် အပြည့်အစုံ 2006
Article
El passat 7 de novembre, els Demòcrates es varen imposar als Republicans al Senat i a la Cambra de Representants dels Estats Units. El gir és, evidentment, positiu, però dubto que gaire gent hagi tret el cava del congelador per a celebrar-ho. Qualsevol persona que segueixi l’actualitat sap que les diferències entre els dos grans partits polítics dels EUA son mínimes. Tanmateix, aquesta vegada els resultats electorals potser mereixen una certa atenció. Alguna cosa s’està movent. Segons el seguiment que han fet del resultat de les eleccions els principals mitjans de comunicació de mig món (i sobretot els nord-americans), sembla que les noves majories demòcrates al Senat i el Congrés simbolitzen un ínfim moviment del republicanisme moderat a l’àmbit dels Demòcrates conservadors, que el canvi en el sentit del vot ha sigut més un càstig a Bush pel descontrol iraquià que un compromís amb un canvi polític més profund. Sembla, doncs, que el Partit Demòcrata que ha sortit reforçat hagi sigut el de Kerry, el del compromís amb una política exterior agressiva i pocs canvis en el front intern. El de la reforma estètica i la decepció. Doncs no. Al grup Demòcrata de la Cambra de Representants nord-americana hi conviuen tres tendències polítiques: els Blue Dogs, l’ala més conservadora, autoanomenats “centristes” i “fiscalment responsables”; la New Democrat Coalition, que reuneix als representants “moderats” i “pro-creixement,” i el Congressional Progressive Caucus, el sector més progressista i compromès amb la justícia social, que rep el suport d’organitzacions com Jobs With Justice, la NAACP i el setmanari The Nation. El sector que més reforçat ha sortit dels comicis és, sorprenentment, aquest darrer. De fet, algunes de les cares claus dels Blue Dogs, com Ed Case i Harold Ford, han perdut les eleccions als seus estats respectius, mentre que els progressistes han millorat resultats de forma generalitzada. El creixement del Progressive Caucus, a més, es un procés que fa temps que es ve gestant. Dels seus 64 membres, 14 son noves incorporacions dels darrers dotze mesos. Aires de canvi al cor de la bèstia? Es possible que el fantasma que recorre Amèrica Llatina s’estengui a l’Amèrica del Nord? Segurament no –o no encara. Però de la mateixa manera que ens lamentem de les derrotes, no estaria malament que sabéssim reconèixer quan fem petits passets cap endavant –o quan el treball de base arriba a traduir-se en girs polítics. Sense cap mena de dubte, i sense perdre un cert grau de sà escepticisme, l’esquerra dels EUA té motius per alegrar-se dels resultats.